La mètrica de l'originalitat — part II

La metàfora del futbol per explicar què sap optimitzar una IA

Recuperant el fil de la setmana anterior, un dels dos planteja la seva dosi d'esperança: la intel·ligència artificial brilla quan pot convertir un problema en matemàtiques i optimitzar sobre una mètrica clara i quantificable. El cas net és AlphaGo —té un objectiu mesurable i per això descobreix jugades noves i millors—, però amb les imatges no hi ha manera de donar-li una mètrica de l'originalitat o la creativitat: això, en última instància, ho ha de jutjar un humà.

L'altre ho compra del tot i hi afegeix l'exemple que ho aterra: si demanes a una IA que generi partits de futbol amb la mètrica de guanyar, et farà les jugades més eficients per marcar gols —guanyaràs com el Madrid de Mourinho, 1-0 amb un gol de Sergio Ramos al 93 en dubtós fora de joc—, però no pas els més vistosos, com el Barça de Guardiola golejant. Si la mètrica és incorrecta o insuficient, la màquina complirà l'objectiu sense entendre que hi ha qui vol veure futbol filigrana, estil Brasil dels 90 o Milan de principis dels 90. Sempre caldrà algú que faci de fisioterapeuta o de logopeda i corregeixi el detall que la mètrica no captura.

Allò que espanta de debò és que ni els adults distingiran el que és real

La conversa deriva cap a una preocupació que un dels dos havia apuntat abans i que a l'altre li havia passat per alt: que les properes generacions no sabran si les coses són reals o no. El matís que afegeixen és més inquietant —el problema no són tant els nens com la resta de la població—. De petits també es creien els dibuixos o la llegenda del nen que es va llançar d'un balcó pensant-se Superman, però sempre hi havia un adult que els recordava què era mentida. Avui la diferència és que els adults tampoc no podran saber si allò que veuen és veritat.

Una llança a favor de regular, a l'estil del contingut patrocinat

D'aquí Àlex trenca una llança a favor de la regulació. Així com a Instagram, Twitter o Gmail van haver d'obligar les plataformes a etiquetar el sponsored content i les col·laboracions pagades, amb la IA s'hauria de declarar automàticament què està generat per màquina i què és producció humana pròpia o contractada. Assumeix que serà molta burocràcia i que tindrà l'efectivitat del GDPR —és a dir, més aviat poca—, però sosté que sense aquestes polítiques de transparència es poden obrir problemes enormes.

Coca-Cola contra Pepsi: qui ha generat la imatge primer?

El nus del perill és la propietat intel·lectual. Què passa si dues intel·ligències artificials generen exactament el mateix contingut gairebé alhora? Àlex ho il·lustra: si ell llicencia una imatge que ha creat per a Coca-Cola i una altra IA genera la mateixa per a Pepsi, entren en litigi sense manera de demostrar qui la va fer primer. Amb un artista de carn i ossos això no passa —l'autor te la ven a tu i no a la competència— ni passa amb imatges de domini públic, però en aquests casos específics la legislació actual no arriba.

I aquí afegeix un segon problema: caldrà especialitzar juristes, advocats i jutges en aquesta mena de matèria, perquè no es pot deixar la tecnologia en mans de jutges "de rulos i martell dels anys 50". El risc és que la primera sentència que creï precedent ho faci malament i arrossegui un efecte en cascada sobre tota la resta.

Napster no matava els artistes, matava les discogràfiques

Àlex porta el tema al terreny que més el toca, la música. Quan va arribar Napster, les discogràfiques van fer una pressió caciquista dient que s'acabava el negoci, però l'amenaça real era per a elles: un grup no cobra dels CD —tret que siguis Elton John o Metallica, ningú no en veu un duro— sinó dels concerts, el merchandising i les gires. L'intermediari era qui tenia el xiringuito en perill. Recorda el cas Metallica contra Napster, amb Mötley Crüe també involucrats, i el contraposa a la jugada visionària de Radiohead, dels primers a publicar un disc directament a internet sense discogràfica.

Per què aquest cop sí que perillen els artistes (i com salvar-se)

El gir de la seva tesi és que, a diferència de l'streaming, aquesta revolució sí que pot deixar els artistes sense feina si no saben veure el filó. Per primera vegada qualsevol persona pot agafar una lletra pròpia, fer que una IA la generi cantada per Adele i enviar-l'hi perquè la hi compri; o pitjor, la gent es generarà directament cançons i concerts sencers d'Iron Maiden tocant davant les piràmides amb el setlist de la gira del 86. La sortida que proposa: que els grups facin servir la seva comunitat com a validació —deixar que els fans els proposin estils, repertori de directe, videoclips— i fins i tot comprar contingut als seguidors. Ell mateix confessa la fal·lera de voler veure en directe cançons que cap grup no toca mai, una ràbia profundament humana que cap mètrica no sap mesurar: sumar un 87 i un 42 no dona res, és com sumar ampolles amb sofàs.

O t'adaptes o et mores: les feines naixeran a la intersecció amb la IA

L'altre li respon que ha tocat un munt de tendències que arribaran inevitablement, com l'Uber amb els taxistes: es pot ser reactiu, però són coses que vénen per quedar-se i o t'adaptes o et mores. El que sí que té clar és que les noves feines i oportunitats apareixeran a la intersecció entre humans i intel·ligència artificial, i que qui sàpiga explotar bé aquests nínxols se'n durà el gat a l'aigua. Tots dos coincideixen que la IA mai no et guanyarà en les experiències offline —un concert amb una persona real allà dalt no el tindràs mai—, amb la broma que potser d'aquí a cinquanta anys et podran implantar al cervell la memòria d'haver vist Motörhead. Esmenten de passada el salt de la realitat virtual que acaben de presentar Microsoft i Facebook.

Les pomes de Girona i el freelance que cobra 100.000 euros un dijous a la tarda

Per il·lustrar que el problema ja no és futur, Marc explica una visita que va regalar als seus pares: una plantació de pomes de Girona amb restaurant, el Moma, on ensenyen tot el procés de conreu i collita. El guia va donar la nota optimista de sempre —l'automatització crea feines noves, com el tècnic que arregla les màquines—, i Marc, amb la seva "punteta docent", el va punxar: quanta gent ha deixat fora una màquina en aquell camp? Desenes. I quants programadors la mantenen? Un freelance que ve els dijous a la tarda si hi ha un problema, cobrant 100.000 euros. S'han carregat cinquanta temporers que cobraven en negre per generar mitja feina d'un perfil caríssim.

La fal·làcia de la piràmide laboral i les derivades de segon ordre

D'aquí surt una de les fal·làcies de la robotització: la idea que la modernització aportarà feines de més nivell. Sobre el paper sí, però les empreses no reentrenaran la gent de les capes baixes, els fotran la patada; i encara que volguessin, no es poden pujar disset temporers a supervisar robots quan amb una persona n'hi ha prou. El que sí que sol oblidar el discurs polaritzat és la derivada de segon i tercer ordre: els mercats nous que es creen al voltant. L'Uber va destruir feines de taxista però en va crear moltes més —advocats, programadors, producte, disseny, administració— i va fer el transport privat més accessible. Poques vegades se sent un argument que arribi fins aquí en comptes de quedar-se en el "mantenir-ho tot" o "automatitzar-ho tot".

Els DJs, o com triomfar quan t'eliminen el talent de l'equació

Àlex hi suma un parell de punts sobre la creació d'oportunitats, començant amb una endevinalla: la majoria d'artistes musicals dels últims trenta anys no saben tocar cap instrument ni cantar. Són els DJs. Com la guitarra elèctrica als anys 50, abans no es consideraven músics, però gent com David Guetta o Avicii ha fet carreres milionàries i ha creat gèneres i tendències precisament perquè se'ls va eliminar de l'equació la dificultat de tocar un instrument.

El catalitzador: idees brillants alliberades de la barrera de l'execució

I aquí Àlex veu el gran catalitzador. Tota la gent amb idees boníssimes que mai no ha pogut executar-les —perquè no sap dibuixar, o té una tremolor de mans, una discapacitat motriu, agorafòbia o ansietat social que els impedeix treballar entre gent— podrà fer-ho a través de la intel·ligència artificial. Ho il·lustra amb ell mateix: no sap compondre música i s'hi bloqueja, però escrivint lletres se'n surt prou bé i n'ha fet per a grups d'amics; si ara pot posar-hi música i veu autogenerada al seu gust, qui diu que no acabi petant-ho a Spotify. La conclusió és que s'ha acabat allò que ningú no fa res tot sol: tornaran tant els perfils renaixentistes com la gent d'idees que troba en la IA el seu soci d'execució perfecte.