La mètrica de l'originalitat — part II

Les mètriques de la intel·ligència artificial: del matemàtic al humà

Marc planteja una esperança fonamentada en la naturalesa de les mètriques. Mentre que AlphaGo pot millor es perquè té una mètrica quantificable (guanyar al joc), la IA que genera imatges no pot mesurar l'originalitat de manera numèrica. Aquí és on entra el factor humà imprescindible: algú ha de validar si una imatge és realment creativa o original. Usa l'exemple del futbol: una IA entrenada només per guanyar podria jugar de manera brutalment efectiva però sense bellesa estètica, mentre que el Barça de Guardiola jugava alhora guanyant i deleitant. Sense una persona que li diga "però prefereix això", la màquina prioritzaria només la victòria.

La propietat intel·lectual en l'era de la IA generativa

Els aspectes legals i regulatoris són preocupants. Què passa si dues IA generen exactament la mateixa imatge? Qui és el propietari? Cóm es demostra qui la va crear primer? Marc adverteix que la legislació actual no arriba a aquests casos i que caldrà especialització de juristes i jutges. Més alarmant és que les sentències dels primers casos crearan precedents que poden condicionar tota la rest a, per la qual cosa una mala interpretació inicial podria tenir efectes en cascada devastadors.

La regulació: transparència i declaració d'origen

Per evitar confusions sobre allò que és real i allò que és generat, Marc proposa quebrantar una llança a favor de la regulació. Proposar que tot contingut generat per IA hauria de estar clarament marcat, igual que Instagram obliga a etiquetar el contingut patrocinant. Sap que serà inefectiu com el GDPR i crearà burocràcia, però els riscos de no fer-ho són majors: els nens no sabran si allò és veritat, i a diferència d'abans (quan els adults podien avisar), ara els adults tampoc podran saber-ho.

Els artistes i la revolució de l'IA: Napster revisited

Marc fa paral·lel entre la revolució del streaming (Napster) i la d'ara. Amb Napster, els qui va sentir-se amenazats van ser les discogràfiques, no els artistes. Aquests últims sempre han cobrat de concerts i merchandising. Ara, però, és diferent: els artistes sí que estan en perill perquè la gent podrà generar concerts virtuals de grups com Iron Maiden perfectament automàtics. Per la primera vegada, els artistes necessitaran ser proactius: usar la comunitat per validar noves cançons, col·laborar directament amb fans per crear contingut, fins i tot comprar videoclips fets per admiradors.

La intersecció humana-IA: on està realment el valor

La conversació gira sobre el fet que l'IA excels en problemes matemàtics. Però la satisfacció de veure una cançó en directe o l'ràbia per no haver-la sentit mai és inherentment humana i irracional. No hi ha una mètrica que quantifiqui això. Àlex subratlla que les noves oportunitats sorgiran precisament en aquesta intersecció: com fer que l'IA faci el que fa bé (calcular ràpidament) per servir allò que només els humans valoren (la creativitat, l'originalitat, l'empatia).

Nous perfils professionals: de l'home renaixentista a l'ideador amb IA

Àlex suggereix que veurem més perfils com els del renaixentista: gent que pinta, esculpeix, fa matemàtiques i invent tot a la vegada. Però també, i més rellevant, gent amb idees brillants però amb limitacions físiques o mentals que mai ha pogut executar-les. Amb l'IA com a soci perfecte, aquestes persones podran finalment desenvolupar els seus projectes. Els DJs, per exemple, no saben tocar instruments però han revolucionat la música; l'IA farà quelcom similar: eliminarà una barrera executiva però mantindrà la necessitat de talent creador.

L'automatització i les feines perdudes: una realitat incòmoda

Es debat la falsa promesa que la tecnologia sempre crea més llocs de feina. L'exemple del camp de pomes és revelador: una màquina va eliminar desenes de treball temporers però en va crear un de part-time per a un programador independent que cobra molt més. La matemàtica és simple: totes aquestes persones no passen a supervisar robots. Hi ha una "piràmide laboral" que limita mobilitat. Però sí que es creen mercats nous: empreses de serveis per als Ubers, advocats especialitzats, tecnòlegs, dissenyadors. L'error és polaritzar entre "mantinguem els treballs antics" i "automatitzem tot"; la realitat és més matisada.

Conclusió: adaptar-se o pereixer

Tant Marc com Àlex conclouen que les tendències són inevitables, com amb Uber i els taxistes. Ser reactiu pot estar bé, però adaptarse és essencial. Els qui savin explotar els nínxols entre col·laboració humana i IA seran els qui triomfin. No es tracta de bloquejar la tecnologia sinó d'entendre-la, regularitzar-la, i més important: crear les institucions legals i educatives per navegar-la.