Reutilitzant "issues" de GitHub

Un episodi gravat a contrapeu des del quarto de rates

L'episodi arrenca amb un teaser visual: encara no hi ha vídeo, però un dels dos es presenta amb una il·luminació tan divina que sembla Jesucrist, amb una cadira d'oficina capgirada de fons. El decorat improvisat ve de gravar a l'hora de dinar, des d'un racó manllevat a l'oficina d'uns amics —el "quarto de rates" on guarden les cadires velles—. De passada llancen la pregunta a l'audiència que escolta en directe: voleu vídeo la temporada que ve? Que enviïn missatges i votin.

Entremig hi cap la samarreta polèmica de l'Àlex, obra dels amics de Branca Studio: porta el logo de la NASA però amb el text "Carrero Blanco". L'ha fet servir en alguna conferència de startups perquè fora d'Espanya la referència es perd; aquí, admet, no el deixarien pujar a un escenari amb allò. La digressió deriva cap a una broma sobre superar Jesucrist, no a l'esprint però potser sí en una marató.

Per què Startup Grind és visible i MarsBased paga les factures

El tema real arrenca quan Marc explica que l'Àlex li ha fet llegir la seva pròpia agenda i li ha demanat de canviar la data de l'episodi per parlar-ne. L'Àlex agafa el fil: la gent l'ha conegut durant anys com "el tio de Startup Grind a Barcelona", però la seva feina de debò és dirigir MarsBased, l'agència de desenvolupament. MarsBased és qui paga les factures —i qui paga Startup Grind—, però com a agència no és sexy de cara al públic ni surt als diaris; Startup Grind, en canvi, és molt B2B, porta ponents famosos, genera vídeos a YouTube i molta premsa.

De fet, aclareix, només hi ha una empresa: Startup Grind és un esdeveniment que organitza des de MarsBased. Però podrien ser-ne dues, perquè tenen pressupostos separats, equips pràcticament separats i molt poc a veure l'un amb l'altre. Com que les dirigeix totes dues des del primer dia —van començar alhora el 2014—, sempre li ha portat mal de caps gestionar dues coses tan diferents, una pregunta que també li fan els serial founders de l'audiència.

Els dies temàtics a l'estil Jack Dorsey

La solució de l'Àlex va ser copiar, "de manera una miqueta esotèrica", el sistema que feia servir Jack Dorsey per dirigir Twitter i Square alhora: en comptes de repartir dies per empresa, repartir-los per àrees. Va dedicar cada dia de la setmana a una funció transversal a tots dos projectes. Dilluns, vendes; dimarts, l'únic dia reservat enterament a Startup Grind; dimecres, growth i màrqueting; dijous, estratègia; divendres, cultura d'empresa, reports i les tasques mecàniques. Ho va explicar en una entrada de blog i fa vora vuit anys que ho practica.

L'avantatge, diu, és que un CEO acumula tasques de naturaleses molt diferents —revisar un contracte, rematar un fitxatge, tancar una venda, apagar un foc intern— i tendeix a anar saltant "de foc en foc". Amb dies temàtics, si avui és dimecres i entra una cosa de vendes, no la fa: la calendaritza per al dilluns vinent, s'allibera l'espai mental i aquell dia es concentra en una sola àrea, posant-se "en modo vendes" des de les nou del matí. Quan acaba el dia, tanca la carpeta i passa a la següent.

El gir que anuncia i deixa enrere els dies temàtics

La notícia és que l'Àlex deixa de fer-ho. No perquè plegui de res, sinó perquè el mètode assumeix que les dues empreses estan al mateix nivell, i ja no és el cas: MarsBased té gairebé vint persones i dos milions de facturació anual, mentre Startup Grind és pràcticament voluntari, amb un esdeveniment al mes i molt poca estructura. A més, el seu rol ha canviat: dels primers anys de "vendes, vendes, promoció" mirant cap enfora, ha passat a ser un CEO de cap a dintre —cultura, estratègia, resolució de conflictes, gestió d'equip— i això absorbeix molt més que un projecte mensual.

Mary Poppins, un 80% de focus i el 20% de serendipitat

Marc connecta amb la idea des de la vorera oposada: ell no porta dos projectes d'aquesta envergadura, sinó un de principal i molts side projects petits, i confessa que fins ara "no els gestiona". La seva única estructura és una rutina supertancada al matí; la resta del dia és "una espècie de forat negre" desestructurat. Tots dos coincideixen que, com a fundadors, fan de "Mary Poppins" o de paraigües dins l'empresa: l'equip és demanding i acabes fent molta feina de recursos humans que no es pot asincronitzar —"quan a la gent li pica un peu, li pica un peu", no esperarà al divendres a la tarda.

L'Àlex matisa que el truc és mantenir un 80% del temps a l'àrea del dia i deixar un 20% a la serendipitat i els imprevistos; si ho fas prou continuat, acabes construint l'hàbit. Hi afegeix una rutina personal: es planifica la setmana el diumenge al vespre —una horeta per veure quines reunions moure i com coordinar-se amb família, parella i amics— sense contestar feina el cap de setmana, i fa jornada intensiva els divendres, perquè per a ell el cap de setmana comença divendres a l'hora de dinar.

Marc, el "Jack Russell" que necessita el xec immediat

Aquí Marc destapa la seva naturalesa contrària. Es defineix "com un Jack Russell", un gos d'aquests que va de pressa: si veu una tasca fàcil que pot fer ara, li és impossible deixar-la per a més tard. Reconeix que és víctima de fer primer la tasca més fàcil —sap que la gent brillant fa abans la difícil, però no és el seu cas— i que res al món li dona tant plaer com marcar una tasca com a feta. Davant del sistema de l'Àlex de "això, el dimecres que ve", la seva reacció és "però si podem fer-ho ara, traiem-nos-ho de sobre".

La contrapartida la posa ell mateix: el context switching. Atomitza tant les tasques que acaba amb cinquanta microtasques de què ja no recorda ni a quin projecte pertanyen. Ho resumeix sense pietat: aquesta manera de fer ha estat alhora el seu èxit professional i el seu fracàs personal —el fa valuós en certs entorns laborals, però personalment miserable—, amb l'analogia de Steve Jobs i el fuster que treballa la part de darrere de l'armari, que ningú no veu, portada a l'extrem.

La paradoxa de l'Inbox Zero i el snooze

L'Àlex defensa el seu enfocament des de la paradoxa de l'Inbox Zero: quan fas snooze d'una tasca no l'has resolt, només l'has enviada al futur. Però prefereix això a tenir una llista infinita: cada dia li entren unes trenta tasques noves, i si no n'envia al futur, el "today" es fa inabastable i perd el nord sobre què és important. Mantenint només l'essencial del dia —ara mateix unes quinze tasques— se les pot ordenar i fer. El seu lema és "ojos que no ven, corazón que no siente": el que no veu a la llista no li ocupa espai mental. Marc, en canvi, sap que la tasca segueix allà encara que no la vegi, i això no el deixa dormir.

Reutilitzar issues de GitHub i no poder amb les playlists mortes

La confessió central de Marc és el seu "problema molt greu" amb les coses que no es veuen però que ell sap que hi són. L'exemple fundacional: el dia que va descobrir la pantalla de "Playlists eliminades" de Spotify —on cau tota llista que esborres— va haver de rescatar-les totes i ficar-les en una carpeta de "playlists que reciclaràs" per no saber-les mortes allà dins. D'aquí ve la pràctica que titula l'episodi: reaprofita els repos i, sobretot, les issues de GitHub. Quan una issue ja no li serveix, en comptes de tancar-la (close) i obrir-ne una de nova, la reutilitza esborrant-ne el contingut perquè aquella mateixa faci de nova, "per no consumir-la".

Marc admet que el cost energètic de crear un registre nou a la base de dades de GitHub és negligible —"no crees més pol·lució", però tampoc és zero waste—; és pura sensació. Ho lliga a la seva generació, la del 1987, que va créixer en un entorn analògic i tracta algunes coses digitals com si ho fossin: la cultura de reutilitzar portada a l'espai digital. El mateix nervi li provoca la gent que crea servidors sencers de Discord només per tenir una conversa puntual: "sou caníbals o què?", consumidors extrems de recursos, com voler matar una mosca amb una bomba d'hidrogen.

Autos de xoque i una priorització inexistent

Per tancar, Marc intenta explicar com prioritza la seva llista i no se'n surt. Davant la pregunta de si segueix urgència, importància o un first in, first out, respon amb l'exemple "més estúpid" que se li acut: les seves tasques segueixen l'ordre dels autos de xoque d'una fira de poble del diumenge, completament aleatori. A vegades el criteri és simplement la il·lusió que li fa fer-la. Tots dos riuen de la inversió de papers de l'episodi: per un cop, ha estat l'Àlex la persona ordenada, mentre que Marc, que reconeixia haver pensat que el sistema dels dies temàtics era brillant just abans que l'Àlex anunciés que el deixava, surt especialment dispers.