Automatitzant petites frustracions

Un homenatge a la Leire per frenar l'entropia

L'episodi s'obre amb un petit homenatge a la Leire, Head of People de MarsBased, que ha gestionat unes coses a Àlex amb una diligència que no s'esperava. Àlex hi posa el marc teòric: les empreses, com l'univers, tendeixen a l'entropia, i en escalar cal incorporar-hi perfils d'organització que continguin el caos. A MarsBased ho van viure en passar de deu persones: fitxar un office manager va transformar l'empresa de la nit al dia, i la Leire, arribada dos anys després, és qui manté el rumb de la nau mentre ell hi aporta l'anarquia. Marc, davant d'algú capaç d'obrir el programa citant el tercer principi de la termodinàmica, ho té clar: "jo pagaria per treballar amb tu". Àlex recull el guant: si algun desenvolupador vol pagar per entrar a MarsBased, endavant — fitxar s'està posant complicat.

Un episodi gravat de peu sobre frustracions diminutes

El tema —automatitzacions— el va deixar anar Àlex de passada en un episodi anterior, i Marc, reescoltant-lo, hi va veure "carn del següent". L'engresca tant que avui grava de peu. La tesi: tots tenim petites friccions que ens trobem "34.000 vegades" i mai no automatitzem perquè, entre TikTok i YouTube, ens queda l'atenció d'un peix globus: el problema s'oblida fins a retrobar-lo intacte una setmana després. El remei és calcular el retorn: un parell d'horetes contra n hores estalviades, segons l'arc de vida que et quedi. D'aquí la màxima de l'episodi: "si t'has de morir demà, no automatitzis res"; si et veus longevitat, automatitza i vés-te'n a la platja.

L'epifania d'Àlex: només automatitza qui està ociós

Marc es pensava que Àlex estaria molt més automatitzat; la confessió arriba amb epifania rumiada venint del metro: el setup inicial sempre és una inversió, i com més teu és el problema, més costa. Les receptes genèriques són barates —d'IFTTT encara en té d'actives de fa més de sis anys, com desar a Dropbox cada foto de Facebook on l'etiqueten, al costat de clàssics com avisar la dona amb un SMS en arribar a casa—, però els casos que realment toquen les pilotes són els cent per cent personals, i aquests demanen feina. La paradoxa: va automatitzar quan tenia temps lliure, i ara que en trauria més profit que mai no ho fa —"estic atrapat en la roda de hàmster"— i només hi torna per vacances, amb les Dreceres d'Apple per estrenar.

L'altre perill és el contrari: això és un "pou sense fons" —la traducció que improvisen per a rabbit hole— i pots acabar automatitzant que "tires un coet nuclear cada vegada que apretes el timbre".

Pastebot, el gestor de porta-retalls que canvia la vida

L'eina que ha canviat la vida de Marc és un humil clipboard manager: Pastebot, de Tapbots, els creadors de Tweetbot. Guarda els últims mil copy-paste i converteix el porta-retalls en un cercador: si ahir vas copiar una guia per a un "retiro d'ayahuasca" —Àlex no s'ho creu; queda com a tema per a un altre dia—, obres l'historial, escrius quatre lletres i hi ets. Per a algú que es passa "el puto dia" copiant i enganxant —"a vegades penso que em paguen per fer copy-paste de coses"—, "això, per mi, és or".

El segon or, "puto or" directament, és el sequential clipboard: quan algú et passa quinze o vint ítems per copiar, et munta una cua de còpia i una altra d'enganxat i t'estalvia canviar de finestra cinquanta-dues vegades.

Amazon Cleaner: una regex contra les URL quilomètriques

La tercera pota de Pastebot són els filtres propis, on Marc admet que s'hi ha tornat una mica boig. El seu TOC no li deixa compartir una URL d'Amazon "de 33 quilòmetres" plena de paràmetres de seguiment: per això té l'Amazon Cleaner, "una regex que em vaig fumar" que ho escapça tot fins a la referència del producte, i un altre filtre que treu els UTM. "És una tonteria, però a mi m'ha salvat la vida."

La seva filosofia, però, és de mínims: Keyboard Maestro i TextExpander li semblen tan oberts que recordar les dreceres ja és una feina —"em perdo en el bosc"—, i per substituir text en té prou amb les quatre dreceres natives d'Apple, que se sincronitzen amb l'iPhone. Pastebot li va costar 9,99 euros —"els millors 9,99 que he pagat a la meva vida"—, tot i la pena que li fa que Tapbots l'actualitzi tan poc.

TextExpander, la primera eina de l'ordinador nou d'Àlex

La resposta d'Àlex és TextExpander, literalment la primera eina que instal·la a cada màquina nova. Del codi —snippets que en obrir una etiqueta HTML autogeneren la taula sencera o li planten el cursor dins l'href— a la vida de manager, que defineix com parlar amb gent i copiar i enganxar coses: el CIF i l'adreça de l'empresa, un $MBIBAN per a l'IBAN de MarsBased i un $IBAN per al personal, els perfils socials propis, de l'empresa i d'Startup Grind, i quatre variants de Calendly, de la mitja hora estàndard a la consultoria de pagament.

El truc estrella són les comandes de terminal que fan mandra i corren pressa: les seves dreceres $resetcam reinicien el driver de la càmera del Mac quan queda penjada entre Zoom, Teams i Meet, sense reiniciar el portàtil ni recordar cap sudo. Hi suma plantilles de correu, memes en ASCII i el DNI, i la transformació que agermana els dos amfitrions: convertir les cometes americanes dels documents de Word a les europees. Marc, escoltant la llista, hi "veia els meus problemes": els mateixos, resolts des de Pastebot.

Frustració u: mutejar els AirPods de camí a la cafetera

Marc porta tres frustracions per si Àlex les hi resol —si ho fa, bromeja, ja podrà automatitzar-se a si mateix i deixar Foc a Terra. La primera: no poder silenciar el micròfon des dels AirPods. Cada matí igual: és al daily, es vol fer un cafè, la cafetera fa soroll i l'han de mutejar els altres, i l'aïllament dels AirPods no ho atura tot. I la confessió universal: tothom ha anat a pixar al mig d'una call desitjant un botó de silenci a l'auricular. Àlex la mata ràpid: no facis en remot el que no faries en una oficina —a la reunió s'hi arriba "pixat i cagat"; "i cafeïnat", remata Marc—. Ell, en tot cas, aquestes coses les fa des de l'oficina: a casa només hi treballa els dijous al matí, quan grava amb Àlex.

El Mac no parla català i el corrector embogeix

La segona és la que de debò voldria resolta. Marc escriu cada dia en tres idiomes, i macOS sap detectar sol si escrius en anglès o en castellà per corregir en conseqüència, però el català no té suport natiu i obliga a instal·lar una llibreria a part. Resultat: quan passa del català al castellà, el corrector es queda clavat i li subratlla totes les paraules com a faltes. Si canviar-lo fos tan fàcil com un control-comando-espai ho faria cada minut; en canvi exigeix un shift-comando-dos punts i una finestra flotant que mai no saps on para. Ha pentinat tots els fils de Reddit sense èxit i demana ajuda a l'audiència; Àlex suggereix atacar-ho amb un AppleScript i s'ho posa "de deures".

Magnet i el somni del botó que ordena les finestres

La tercera la té a mig resoldre: organitzar finestres. Fa servir Magnet, que les encaixa a banda i banda de la pantalla amb una drecera, i assegura que un ordinador que no la té sembla del paleolític. El que se li resisteix és el pas següent: una drecera de Siri que, per gravar el pòdcast o per programar, obri els quatre programes de torn i col·loqui cada finestra al seu lloc. En té una de mig feta, però peta segons quants monitors fa servir i des d'on treballa. "Ho estic treballant", admet.

La frustració políglota d'Àlex amb els teclats mòbils

La d'Àlex és de políglot: escriu habitualment en català, castellà i anglès —i també en alemany, italià i una mica de grec— i els teclats del mòbil li tomben els esquemes. Els natius d'Apple no li fan el pes i el swipe hi va arribar tard i no a tots els idiomes; de fet, no es va canviar a l'iPhone fins que hi va haver teclats lliscants. Després del desaparegut Swype va abraçar SwiftKey, que a Android li aguantava tres idiomes alhora sense canviar de teclat; a iOS, només dos.

Forçat a triar, es va quedar català i anglès, i ara escriu el castellà des del teclat català: "ja detectaran que el meu dataset no és útil, està contaminat", s'excusa davant de qui estudiï el català a SwiftKey. El que no s'explica és la limitació —"a veure, nano, que us va comprar Microsoft"—: si el teclat fins i tot suporta gallec i euskera, després de deu anys ja es pot passar de dos a tres idiomes simultanis. Ell, literalment, escriu en tres llengües en l'espai d'un minut. Com a mínim.