Episodi 2
Saitprogects
· 00h 31min
Parlem de ments curioses, culs inquiets i projectes paral·lels. Interessos personals i passions que desenvolupem al marge de l’activitat que ens paga les factures. Així doncs, com gestionem tot plegat? Per què ho fem? Són una bona idea?
- El Marc ens parla de tenir en compte com funciona la nostra “API” a l’hora de plantejar-nos nous reptes o hàbits. Una manera sofisticada per ressaltar la importància de conèixer-se a un mateix.
- Com és que sentim un buit tan incòmode al no fer res? Algú més savi que nosaltres va dir que “we derive value from motion”. Una manera molt eloqüent per justificar que requerim el mòbil mentre caguem. També una explicació de per què, en el context d’una societat tant demandant, li tenim pànic a l’avorriment.
- Quan parlem de Kaizen ens referim al procés de millora contínua originalment practicat per la indústria Japonesa després de la Segona Guerra Mundial i posteriorment acollit en múltiples entorns socials més enllà dels negocis o la productivitat.
- El passatge bíblic de Mateu 25:29 — que diu una cosa així com que “al qui té, tindrà més; i al qui no té, fins i tot el que té li serà llevat” — ens descriu la mateixa naturalesa de l’efecte compost o cumulatiu. Per capitalitzar aquest fenomen, nosaltres fem una petita acció cada setmana per millorar el pòdcast. Malgrat que pot semblar poc de setmana en setmana, és sorprenent l’impacte d’aquesta constància practicada durant un llarg període de temps.
- L’Àlex ens comparteix un parell de bones pràctiques sobre saitprogects: la primera, sempre deixar les expectatives ben clares; i la segona, aïllar les notificacions i distraccions que pugui ocasionar.
- Independentment de l’èxit (sigui com sigui que s’hagi definit) d’un saitprogect, el Marc creu que hom sempre n’ha de sortir amb més connexions i/o habilitats.
- Per acabar, un avís per navegants: doncs un saitprogect pot morir d’èxit i esdevenir, sense voler-ho, en la teva principal preocupació.
Un podcast que és, ell mateix, un side project
L'episodi arrenca amb la proposta de parlar de side projects i de com se'ls gestiona cadascú, precisament perquè Foc a Terra n'és un. Abans d'entrar en matèria, Marc reclama la intro amb llenya cremant que Àlex estava preparant, i Àlex avisa que el retret quedarà gravat just darrere del so del foc. La intro existeix, i l'episodi es tancarà amb la broma.
Socis laser-focused contra generalistes que trenquen plats
Àlex dirigeix MarsBased, l'agència de desenvolupament que li paga les factures, i sempre ha tingut projectes al voltant perquè li costa fer només una cosa. Els seus dos socis són l'oposat —laser-focused, fan una cosa molt bé i ni poden ni volen fer-ne dues alhora—; ell es descriu com a dispers, anàrquic i caòtic, però amb prou mà esquerra perquè no se li caiguin els plats.
Marc voldria ser com els socis d'Àlex i resulta que és com Àlex: es promet centrar-se en una sola cosa i acaba en trenta mil, amb la sensació de no estar a sobre de res. A ell sí que se li trenquen tots els plats, «com una espècie de sopar grec».
Dels side projects només se'n parla si van bé
Àlex hi afegeix un biaix de visibilitat: només se'n parla quan funcionen, i els que van malament s'amaguen —no es publiquen, no es pengen a LinkedIn, no tenen web—, així que sembla que n'hi hagi menys dels que hi ha. Ell no coneix ningú que no en tingui: un projecte amb la parella, ajudar el negoci familiar o aprendre una tecnologia nova. Gmail i Google Calendar, recorda, van sortir de la regla del 20 % de Google.
L'API personal i el sostre del 80 %
La teoria de Marc és que cadascú té la seva API —n'hi ha de GraphQL i n'hi ha de REST— i que la feina d'un és entendre com funciona la seva i adaptar-hi la vida. La seva té una naturalesa del 80 %: explora una cosa fins al 80 % i, arribat aquí, s'avorreix. No serà mai especialista de res —ni el millor en React ni en fusteria fina—, però pot sostenir converses molt informades de nutrició, tecnologia, cotxes, història o psicologia. El bug, diu, no l'ha sabut trobar mai.
Comptar les hores perverteix el side project
D'aquí surt la pregunta clau: comptes les hores? La pressió ve de fora —socis i empreses volen saber si fas quaranta hores aquí i vint allà, per si t'estàs cremant, o quin tros del pastís toca a cadascú—, i la conclusió és taxativa: en el moment en què comences a comptar-les, perverteixes el sistema. Les hores són de la feina que et paga el menjar; el side project s'ha de portar per valor. Si les comptes, acabes omplint les setmanes fluixes amb tasques petites i de poc impacte, només per cobrir la quota.
Pànic al buit, ansietat i valor derivat del moviment
Preguntat per la motivació, Marc respon que ho fa perquè li té «un pànic al buit»; Àlex li discuteix la mida del buit —amb una feina, inversions i advising pel mig, allò no és l'horror vacui dels romans— i ell matisa que, si no fa moltes coses, es nota poc productiu, i que li genera ansietat fer-ne moltes i cap de bé. De fons hi surt Vicenç Martí (Tángelo, Vueling, Billy Mobile, Elrow), entrevistat per un dels dos: la gent curiosa amaga ansietats i mancances fent moltes coses, i ajudar els altres és l'egoisme portat a l'extrem. La frase que ho resumeix és «we derive value from motion» —el moviment omple, però es fa per por de parar i notar el buit—, i la versió quotidiana és esperar l'autobús quan només podies mirar el terra, el cel o els ocells; Àlex hi objecta que ell sempre portava la Game Boy.
L'efecte compost i el podcast que demana constància
El segon fil fort és que els side projects són acumulatius: guanyen valor treballant-hi poc a poc, no a cops d'hores. Un podcast val més fent un episodi cada setmana que gravant-ne quinze o vint en un mes i parant-ne tres: costa reconnectar, les intros queden desincronitzades i el contingut es desfasa —dius que sou al febrer i publiques al juliol—. Això té nom: compounding effect, efecte compost. Marc hi enganxa Mateu 25:29 —els que més tenen, més tindran— i admet que voldria fer una cosa ben feta però la seva API no l'hi deixa; el contrapès és la pol·linització creuada entre disciplines, i per això el format li encaixa: una setmana privacitat, la següent web3, la següent xarxes socials.
«Saitprogects», la fàbrica de la societat i un «hueco»
La broma que dona títol a l'episodi és de Marc i d'un amic seu, a qui la dedica: catalanitzar l'escriptura de paraules angleses tal com sonen. «Side project» escrit així és exactament el títol. La rèplica arriba de seguida, perquè Àlex li enxampa un calc: Marc havia dit que una cosa estava incrustada «en la fàbrica de la societat», quan el fabric anglès aquí és teixit. Més endavant els cau un «hueco» i rep esmena immediata («un buit, una vacant, un forat»), amb la conclusió que així no els donaran mai subvencions per catalanitat.
Habilitats, connexions o directament un hobby
Marc proposa un filtre de dues preguntes: ho fas per millorar la teva feina o perquè t'agrada? Si és professional, s'ha d'optimitzar per dues verticals —habilitats, paraula que demana a Àlex en directe després de dir skills, o connexions—; si no encaixa en cap, ja és un hobby. I els hobbies agraden precisament perquè se'ns donen malament: a ell li encanta pintar i és dolentíssim pintant, i programar és la seva «professió frustrada».
Àlex hi posa una epifania en directe: enganxen perquè al principi progresses molt més ràpid. Ell porta vuit anys fent vendes a la seva empresa i ja no progressa; per això troba diversió obrint àrees de negoci noves, en el podcasting i, aquest any, en el baix, on ha arribat al pla molt més de pressa que amb la guitarra. Marc li posa nom: una progressió logarítmica, com la riquesa i la felicitat, que puja molt mentre et falta menjar o habitatge i gairebé gens quan la diferència és que el teu iot fa tres metres menys que el del veí.
El calendari ideal contra la regla de no tenir-ne
Àlex veu Marc immersiu però ordenat, capaç d'encabir els side projects dins de la jornada laboral en lloc de les nits i els caps de setmana. Marc desmunta la imatge —de fora se'l veu ordenat i de dins és un caos, i Àlex admet el mateix— i explica què voldria: un forat fix al calendari de dos quarts de sis a dos quarts de vuit cada dia. El que hi ha és «quan trobo un rato, m'hi dedico», i l'intent de capitalitzar el que aprèn d'un cantó cap a l'altre: quan se'n surt, sensació d'haver-li guanyat una batalla a la vida, no la guerra.
El mètode d'Àlex ve d'un cas propi: Startup Grind va començar com a side project i el van acabar incorporant dins de MarsBased perquè deixés de fer més hores que un rellotge. La regla que fa servir ara és la de no hi ha regles: best effort i una petita millora incremental a cada projecte cada setmana —aquella setmana, les proves de la intro; la següent, el perfil de Twitter o l'estratègia de comunicació—. Per sobre de tot manen les urgències: el podcast de la seva empresa va estar tres o quatre setmanes sense publicar i ho va notar en l'efecte acumulatiu, en la motivació i en l'audiència. D'aquí la proposta a Marc: aplicar les lliçons apreses en aquest side project que es diu Foc a Terra. Marc hi veu el kaizen que voldria fer i no fa, perquè és binari —o 1 o 0—: tres dies seguits amb un projecte o tres mesos sense tocar-lo.
Dues històries i un superpoder inútil pendent
Per tancar es demanen una història. Àlex en tria una que no va funcionar: com a referent tècnic de la família i dels amics, tothom li demana la pàgina web, ell la fa encantat i allò deixa de ser sostenible quan li comencen a demanar més coses i acaba convertit en el seu proveïdor. Dues lliçons: deixar les expectatives clares des del principi i mantenir els projectes a la vista, perquè el correu de la feina el tens obert tot el dia i el del side project no. La de Marc va a l'inrevés: fa poc més de dos anys el seu side project era Gamestry, nascut igual —«munta'm una web»— quan buscava una excusa per programar, i va funcionar tan bé que, en entrar els desenvolupadors de veritat, el van engegar a vendre. Queda pendent la pregunta fetitxe d'un dels dos —quin és el teu superpoder inútil—, que apunten com a episodi futur. El punt final el posa Marc: ara ja entén que sentirà so de flames, encara que de moment no el senti.