Episodi 2
Saitprogects
· 00h 31min
Parlem de ments curioses, culs inquiets i projectes paral·lels. Interessos personals i passions que desenvolupem al marge de l’activitat que ens paga les factures. Així doncs, com gestionem tot plegat? Per què ho fem? Són una bona idea?
- El Marc ens parla de tenir en compte com funciona la nostra “API” a l’hora de plantejar-nos nous reptes o hàbits. Una manera sofisticada per ressaltar la importància de conèixer-se a un mateix.
- Com és que sentim un buit tan incòmode al no fer res? Algú més savi que nosaltres va dir que “we derive value from motion”. Una manera molt eloqüent per justificar que requerim el mòbil mentre caguem. També una explicació de per què, en el context d’una societat tant demandant, li tenim pànic a l’avorriment.
- Quan parlem de Kaizen ens referim al procés de millora contínua originalment practicat per la indústria Japonesa després de la Segona Guerra Mundial i posteriorment acollit en múltiples entorns socials més enllà dels negocis o la productivitat.
- El passatge bíblic de Mateu 25:29 — que diu una cosa així com que “al qui té, tindrà més; i al qui no té, fins i tot el que té li serà llevat” — ens descriu la mateixa naturalesa de l’efecte compost o cumulatiu. Per capitalitzar aquest fenomen, nosaltres fem una petita acció cada setmana per millorar el pòdcast. Malgrat que pot semblar poc de setmana en setmana, és sorprenent l’impacte d’aquesta constància practicada durant un llarg període de temps.
- L’Àlex ens comparteix un parell de bones pràctiques sobre saitprogects: la primera, sempre deixar les expectatives ben clares; i la segona, aïllar les notificacions i distraccions que pugui ocasionar.
- Independentment de l’èxit (sigui com sigui que s’hagi definit) d’un saitprogect, el Marc creu que hom sempre n’ha de sortir amb més connexions i/o habilitats.
- Per acabar, un avís per navegants: doncs un saitprogect pot morir d’èxit i esdevenir, sense voler-ho, en la teva principal preocupació.
Foc a Terra com a side project i la intro de llenya
L'episodi arrenca amb una confessió de mètode: Foc a Terra és, ell mateix, un projecte paral·lel que tots dos hauran d'encaixar al voltant de la feina habitual, i per això dediquen la conversa a com es gestionen aquesta mena de projectes. Plana sobre tot el capítol un gag recurrent: Marc havia promès una intro amb so de llenya cremant, jura que la té ("la tenim"), però encara no l'ha sincronitzat, i tanquen bromejant que potser el programa sortirà sense flames.
Àlex situa el seu punt de partida: dirigeix MarsBased, l'agència de desenvolupament que paga les factures, i sempre ha tingut side projects al voltant perquè li costa fer només una cosa. Es defineix dispers i caòtic davant dels seus dos socis, "laser-focused", que fan una sola cosa però molt bé; ell, en canvi, troba motivació intrínseca a portar moltes coses alhora i les necessita per aguantar els alts i baixos del projecte principal. Marc s'hi reconeix de seguida: voldria ser com els socis d'Àlex, però és com ell, amb la sensació constant de fer-ho tot malament —"a mi se'm trenquen tots els plats", com un sopar grec on acaben tots trencats.
Un dels dos hi afegeix una observació que estructura la xerrada: dels side projects la gent només en parla quan van bé i els amaga fins que triomfen, així que es coneixen menys del que es fan; perquè fer-ne, en fa tothom. Com a tòpic obligat citen Gmail i Google Calendar, nascuts de la regla del 20% de temps lliure dels treballadors de Google, avui estàndards de la indústria.
La metàfora de l'API personal i la naturalesa del 80%
Marc desplega la imatge que millor el retrata: cadascú té una API —algun REST, algun GraphQL— i has d'entendre com funciona la teva i què et torna per adaptar-hi la vida. Ha descobert que la seva té una "naturalesa del 80%": explora moltes coses fins a aquest punt i, just quan hi arriba, s'avorreix i necessita la següent. Per això mai no serà especialista en res —ni el millor en React— però pot tenir converses molt informades de nutrició, tecnologia, cotxes, història o psicologia. Reconeix que hi ha "un glitch al sistema, un bug bèstia" que no ha sabut mai trobar.
Comptar les hores perverteix el sistema
De la metàfora passen al gran debat pràctic: comptar o no les hores que dediques a un side project. Hi ha dos tipus de persona, i Marc és dels que voldrien comptar-les però no ho fan. Àlex hi posa la seva tesi forta: comptar hores perverteix el sistema, perquè acabes fent hores per fer hores i omplint les setmanes fluixes amb tasques petites només per complir la quota. El professionalisme i la pressió han de quedar per a la feina del dia a dia —la que et paga el menjar a final de mes—; els side projects els has de portar per valor i per passió. Per això va decidir deixar de comptar-les fins i tot en els projectes que fa sol.
Curiositat, ansietat i l'egoisme d'ajudar els altres
Lligant-ho amb el moment vital de cadascú, exploren la cara fosca de fer moltes coses. Àlex recupera la conversa que va tenir entrevistant Vicenç Martí —l'home de mil empreses, de Tángelo a Vueling, Billy Mobile o Elrow— amb qui es va sentir molt identificat: hi ha gent curiosa per naturalesa que amaga les seves ansietats o carències fent moltes coses, perquè així està distreta i no s'ha d'enfrontar a allò que demanaria més atenció. I rescaten la frase que tots dos citen: ajudar els altres és l'egoisme portat a l'extrem, perquè en aquesta mena de personalitat ajudar és, en el fons, sentir-se millor un mateix.
De fons hi ha una altra idea que Marc diu sempre en anglès: "we derive value from motion" —derivem valor de l'acció—. Estar fent coses dona la sensació que t'omple, però sovint ho fas només per por de parar, per por del buit. La imatge que ho clava és contemporània: la sensació d'anar a cagar sense el mòbil, impensable abans, quan esperant l'autobús només podies mirar el terra, el cel o els ocells —o, en el cas d'Àlex, enganxar-se a la Game Boy. Marc ho viu, en clau d'horror vacui dels romans, com un pànic al buit que el fa sentir poc productiu si no té molt a fer i que alhora li genera ansietat per no fer-ho tot prou bé.
L'efecte compost i la formigueta del podcast setmanal
Entra un dels conceptes clau: el compounding o efecte compost. Els side projects, especialment els de comunitat, són acumulatius: guanyen valor pel sol fet d'anar-hi treballant poc a poc, no per fotre-hi moltes hores una setmana i desaparèixer. L'exemple net és el podcast: val molt més fer un episodi cada setmana, com una formigueta, que gravar-ne quinze o vint de cop i parar tres setmanes, perquè llavors es trenca el "motion", costa reconnectar, les intros queden desincronitzades i acabes mencionant el febrer en un episodi publicat al juliol. Ho il·lustren amb el passatge de Mateu 25:29, "els que més tenen, més tindran". Marc admet la tensió: sap que el compounding és poderós, però la seva API no l'hi deixa, i a canvi reivindica la cross-pollinació entre disciplines, que fa que el podcast li funcioni perquè cada setmana investiga un tema nou del qual l'endemà ja s'allunya.
Skills, connexions i la progressió logarítmica dels hobbies
Per ordenar la motivació, Marc proposa una pregunta de cribratge: això ho fas per millorar la teva feina o perquè t'agrada? Si és professional, només l'has d'optimitzar per dos verticals —habilitats (skills) o connexions—; si no encaixa en cap dels dos, ja és un hobby. I en surt una epifania en directe sobre per què ens agraden els hobbies: perquè se'ns donen malament i hi veiem molt marge de millora, i perquè al principi progresses molt de pressa i això dispara recompenses immediates de dopamina. Marc ho exemplifica amb la pintura i amb programar, la seva "professió frustrada"; i Àlex ho lliga a la feina, on porta vuit anys fent vendes sense progressar. Àlex ho ha viscut amb els instruments: amb el baix va arribar al punt de no progressar més de pressa que en deu anys de guitarra, perquè el segon instrument sempre va més ràpid. Tot plegat, conclou Marc, és una progressió logarítmica de llibre, com la relació entre riquesa i felicitat: puja molt quan cobreixes les necessitats bàsiques i s'aplana quan la teva preocupació és que el teu iot fa tres metres menys que el del veí.
"Saitprogects", la regla de no tenir regles i el podcast caigut d'Àlex
Aquí cau el gag que dona títol a l'episodi: Marc explica un joc que comparteix amb un amic de catalanitzar paraules angleses i proposa escriure side project tal com sona, S-A-I-T-P-R-O-G-E-T-T, "saitprogects" (Àlex li torna la pilota assenyalant que abans havia dit "embavit" quan volia dir el teixit). Sobre el repartiment del temps, Marc descriu l'ideal que voldria —un buit fix al calendari, blindat cada dia per a un side project— i admet que no li passa mai: s'hi dedica quan troba un rato i capitalitza idees d'un projecte a un altre. Tots dos coincideixen que de fora semblen molt organitzats però per dins són "un puto caos". Àlex resumeix el seu sistema com "la regla és que no hi ha regles": best effort i una petita millora incremental cada setmana, sabent que les urgències passen al davant. Ho exemplifica amb Startup Grind, que va començar com a side project i van acabar incorporant a MarsBased, i amb el podcast de la seva empresa, que va estar setmanes sense publicar i va perdre l'efecte acumulatiu i l'audiència. D'aquí la proposta d'aplicar a Foc a Terra el kaizen, davant d'un Marc que es confessa absolutament binari, 1 o 0.
Històries de side projects: webs familiars i el cas Gamestry
Tanquen amb anècdotes. Àlex tria un que no va funcionar: com a referent tècnic de la família i l'entorn, tothom vol que els faci la pàgina web; ho fa encantat, però arriba un punt insostenible perquè no es pot convertir en el seu proveïdor. Dues lliçons: deixar les expectatives ben clares i, sobretot, que els side projects rarament els "veus" —no en tens la safata oberta com la del correu de feina—, així que si no et poses una tasca recurrent al gestor, els oblides aviat. Marc remata amb la història boja: el seu side project de fa un parell d'anys era Gamestry, que va començar amb un "munta'm una web"; va funcionar tan bé que, quan van entrar els desenvolupadors de debò, li van dir que se n'anés a vendre, i així un side project va passar a projecte principal. De propina surt la pregunta que Marc fa sempre i que Àlex li acredita —quin és el teu superpoder inútil—, apuntada com a possible episodi futur abans de tancar, un cop més, amb la promesa del so de flames.