Una eina per cada feina

Un episodi sobre eines verticals contra plataformes transversals

Setmana sense convidat dedicada a les eines de productivitat. Marc obre amb una declaració d'intencions que enllaça amb el seu perfil de minimalista digital: fa anys que s'ha retirat de les grans xarxes socials i de les plataformes que «fan una mica de tot però no fan res», i vol dedicar el temps a eines verticals, enfocades a fer una sola cosa però fer-la molt bé. Abans d'entrar al tema, anuncien la novetat operativa de l'episodi: ja tenen bústia de correu oficial, hola@focaterra.cat, que fins ara tenien però no havien dit mai —«és el de l'arbre que cau al bosc». La redirigiran als seus correus de feina per llegir-la de seguida, i Àlex avança que ell l'obrirà des de Superhuman.

El conflicte del preu i el càlcul d'hores que el justifica

El nus de la conversa és si val la pena pagar per aquestes eines. Àlex hi posa el contrapunt crític: són molt cares en relació a les alternatives i s'aprofiten de la «pandèmia de les subscripcions» —abans pagaves una llicència un cop, ara pagues cada any ad infinitum per un producte que tampoc és gaire millor. Marc, que ven software a RSS.com, li retreu mig en broma que justament ell no pot dir que el software dels altres és car. La distinció fina d'Àlex és que el que crea estrès no és el preu, sinó monetitzar un espai que sempre havia estat gratuït (el correu, el calendari): imagina't que de cop els advocats fossin gratis, pensaries que t'han estafat tota la vida. L'argument que tanca el debat és el cost d'oportunitat: per a Àlex, que fa cinc o sis anys que paga Superhuman (360 euros l'any), si l'eina li estalvia dues hores diàries, aquelles hores valen més que la mensualitat. La conclusió matisada: surten a compte per a feines amb un preu per hora alt, però són «cares per a la gent normal» de jornada de nou a sis, que en té prou amb les gratuïtes.

Les release notes com a senyal de craft i de respecte

Marc explica per què prefereix les eines verticals amb un argument concret: li agraden les release notes. Quan veu que estan actualitzades i que hi ha algú dedicant hores a millorar un producte que li interessa, sent que li estan fent un favor i vol donar-li suport. Cita Notion, que paga per respecte tot i que el pla gratuït li bastaria, i 1Password, que continua publicant-ne d'excel·lents malgrat la inversió milionària rebuda. L'exemple paradigmàtic és Slack, que les va fer virals amb una persona dedicada a redactar-les de manera creativa; a l'altra banda, empreses com Twitter pengen sempre el mateix missatge genèric encara que facin una actualització important.

L'endgame de les verticals: ser adquirit o aixecar una megaronda

El contraargument que desenvolupa Marc és estructural: aquestes companyies verticals competeixen amb monstres horitzontals com Apple, Microsoft o Amazon, que poden oferir la mateixa funció com a pur cost de màrqueting —Apple Music o Amazon Music podrien ser gratis perquè el negoci és en una altra banda— mentre que les petites n'han de treure diners directament. D'aquí surten dos finals de partida: aixecar una ronda enorme (cita 1Password) amb el risc que els incentius passin de fer feliços els usuaris a fer feliços els inversors, o ser adquirit (cita Figma per Adobe, «una quantitat que no pots escriure en un DIN A4 apaïsat»), amb el perill que t'absorbeixin i et desmantellin com sol fer Google, perdent la verticalitat i la cura que feien especial el producte.

Les utilitats de Mac: Magnet, 1Password i les llicències d'un sol pagament

A l'hora de dir quines eines fa servir, Marc resulta ser de pocs estris. Les dues que destaca són de la vella escola, de llicència d'un sol pagament: Magnet, el gestor de finestres que és la primera cosa que instal·la en un ordinador nou, i 1Password, que considera que canvia la vida i que val molt poc (uns 39 euros l'any) per al valor que aporta. Totes dues les ha adoptat per recomanació d'Àlex —«les faig servir per culpa teva»—, arran d'un episodi anterior. La conversa deriva cap a la categoria d'utilitats de Mac que donen superpoders a funcions natives pobres: Alfred o Raycast substituint l'Spotlight, que amb prou feines suma i resta, i afegint dreceres, cerca dins d'arxius, fórmules i fins i tot IA, però amb el model de pagament únic que a Àlex li interessa menys que la subscripció recurrent.

Linear contra Jira: velocitat, claredat mental i dark mode

Àlex recomana Linear, l'eina de gestió de projectes que a MarsBased ha millorat molt la felicitat de l'equip. La defineix com un Jira sofisticat: probablement té menys funcions i algunes les fa pitjor, però les rellevants avui —claredat mental, UX i sobretot velocitat d'execució— les fa molt millor. No pot ser, diu, que el 2023 obrir un tiquet trigui tres segons a aparèixer al board. La fan servir per a molt més que projectes: hiring, vendes i decisions estratègiques, cosa que els permet estalviar-se altres eines. Confessa que probablement deixaran Basecamp, que mantenien des de feia nou anys per filosofia —un dels cofundadors és el creador de Rails i els seus llibres els van inspirar a muntar l'empresa—, tot i no ser ni de bon tros la millor opció. Observa també l'estètica compartida d'aquestes eines: el dark mode i les pàgines web negres amb neó que tothom copia de Linear.

El gran descobriment: Notion Calendar (abans Cron) i la sincronització de calendaris

L'eina que Àlex celebra més, i que de moment és gratuïta, és Cron —el calendari que poc després de l'episodi va comprar Notion i que avui es diu Notion Calendar. Després de deu anys patint, fa una cosa que cap altre calendari fa bé: sincronitza diversos comptes i els té en compte entre ells, de manera que un esdeveniment d'un calendari bloqueja automàticament la resta. El seu cas d'ús són els tres calendaris que fa servir —personal, MarsBased i Startup Grind—, que abans li provocaven solapaments constants: com que Calendly o l'equivalent de HubSpot només sincronitzaven amb el de feina, qualsevol cita personal (el dentista, la DGT) quedava com un forat lliure on li clavaven reunions, i havia de reagendar dues o tres coses cada setmana.

L'aproximació de Marc: per substracció, un sol calendari i un sol correu

Davant d'això, Marc defensa la solució oposada: admet que la d'Àlex és «la correcta», però ell prefereix simplificar per substracció en comptes de sumar complexitat. Ha eliminat el calendari personal i ho fa tot des del correu i el calendari de la feina, assumint l'únic cost futur —el dia que canviï de feina haurà d'avisar tres o quatre persones del correu nou—, un mal menor que gestionar dos calendaris solapats. Àlex reconeix que l'enfocament per substracció és el correcte en gairebé tots els casos, però defensa que la seva vida, amb feina de nit, viatges i tot un mes d'abril a San Francisco, cau en l'1 % de casos excepcionals que justifiquen pagar per aquestes eines.

El malson dels contactes: de Contacts+ i Monica a Clay

Tots dos coincideixen que la gestió de contactes és un territori dolorós que ningú no ha resolt del tot. Marc els ha provat gairebé tots —Contacts+, Cardhop, fins i tot Monica, el CRM personal nascut com a projecte open source— i sempre acaba tornant a Google Contacts, exportant-ho tot a la següent eina: imperfecte, però menys complex. Àlex, que per la seva feina de desenvolupament de negoci es mou entre molta gent (uns 15.000 contactes a LinkedIn, més de 5.000 al correu, tres comptes i anys escanejant targetes de visita), ha trobat aquesta setmana Clay (clay.earth). El que el fascina són dues coses: la cerca per llenguatge natural —«busca'm amb qui m'he reunit a San Francisco», «digue'm amb qui no he parlat en un any»— i els recordatoris amb IA que cada dia li suggereixen a qui escriure, fins i tot detectant que algú ha llançat un projecte pel seu Twitter. Ho compara amb Rapportive, l'eina de contactes per a Gmail que es va vendre a LinkedIn i els creadors de la qual van acabar fent Superhuman.

Bundling i unbundling: la deixadesa de les grans crea l'oportunitat

Àlex tanca amb el marc teòric que ho lliga tot: hi ha dues maneres de crear oportunitats de negoci en software. El bundling és empaquetar coses soltes i vendre-les juntes (Microsoft Office, Salesforce, HubSpot). L'unbundling és agafar una funció d'una gran plataforma, aïllar-la i fer-la molt millor: Calendly amb el calendari, o Mailtrack, que només fa confirmacions de lectura de correu —res de CRM— i ho fa tan bé que és molt rendible. La conclusió compartida és que la deixadesa de les plataformes ultragenèriques (Apple no traurà mai les release notes de l'Apple Calendar) és justament el que obre l'espai perquè empreses com Linear, Clay o Superhuman monetitzin verticalment. Molts clons fracassaran per ser comoditats sobrevalorades, però cada mercat en tindrà una que valdrà la pena, perquè donen molt més valor del que costen.