Desenvolupant a sobre d’un porc

Tornada de San Francisco i el rebot a la normalitat

L'episodi arrenca amb un dels amfitrions just tornat de dues setmanes de negocis a San Francisco, on les mascaretes interiors havien deixat de ser obligatòries feia pocs dies. La sensació de tornar a un món sense restriccions —conferències sense mascareta, encaixades de mans i targetes de visita— el fa concloure que, si la pandèmia no ha matat les targetes de visita, en dos anys no ha canviat res.

La conversa deriva cap a un fenomen curiós: molts joves no es volen treure la mascareta perquè s'hi senten més protegits, una generació crescuda darrere les pantalles que hi troba una manera de tapar inseguretats. També comenten el caos als avions arran del jutge de Florida que va declarar inconstitucional la mascareta al transport.

El tema: construir el teu producte sobre la plataforma d'un altre

Entren al tema que feia uns episodis que tenien apuntat: què passa quan tens una tecnologia molt específica muntada sobre una gran plataforma —Gmail, Google Calendar, Amazon— i aquesta decideix copiar-te-la. En el seu argot, que la plataforma «et fusila» el producte vol dir que te'l copia fil per randa. Plantegen, a més, que avui hi ha més escassetat de talent que de tecnologia, i n'identifiquen tres estratègies: copiar el producte, comprar l'empresa per la tecnologia, o comprar equips petits només pel talent —l'acqui-hire—.

Yahoo, Google i Facebook: tres maneres d'engolir una empresa

Repassen com tracten les compres els gegants. Yahoo, quan compra, el primer que fa és tancar l'empresa: vol el talent i el producte li importa poc. Google és més mig-mig —en tanca moltes, però grans productes seus són compres, com Android o Niantic, els creadors d'Ingress, Pokémon Go i Harry Potter: Wizards Unite—. Facebook, en canvi, és més integrador.

Apareix també la idea que com més gran és la companyia comprada i més marca pròpia té, menys sentit té integrar-la. L'exemple és Waze: Google la podria haver fosa dins Google Maps, però la seva identitat era tan forta que fer-ho hauria espantat milions d'usuaris.

Screenhero, l'eina de compartir pantalla que Slack va matar

Un dels casos que més va doldre personalment és Screenhero, un programa de compartir pantalla molt popular entre desenvolupadors. El va comprar Slack el 2015, quan Slack volava, amb la promesa implícita que per fi es podria compartir pantalla dins del xat. Slack va trigar dos anys a treure la funcionalitat i, pel que sembla, no va integrar ni el codi ni l'equip originals, sinó una còpia pròpia.

El resultat és que la compartició de pantalla de Slack funciona malament i molts usuaris acaben fent servir qualsevol altra eina. La lliçó: si compres un producte, o el treus net del mercat o l'integres bé, però no facis una cosa pitjor que l'original. Amb ironia recorden que el mateix Slack va acabar adquirit i integrat per Salesforce.

Sparrow i Inbox: quan Google mata el que compra (o el que fa ell mateix)

El cas que més va fastiguejar és Sparrow, un client de Gmail boníssim que Google va comprar i va matar directament, quedant-se l'equip —que probablement va acabar fent l'aplicació d'iOS de Gmail— en contra del que tothom pensava: que Google mai trauria el seu propi client de correu.

En la mateixa línia recorden Inbox, la interfície alternativa de Gmail que servia de banc de proves A/B per a idees agosarades —programar l'enviament de correus, recordatoris, plantilles— amb la lògica que el que funcionés s'integraria al Gmail original. El que no esperaven és que la tanquessin del tot.

Spotify i Dropbox: per què el gran competidor no et mata

Giren cap a la cara optimista. Tot producte neix com una «feature» d'una plataforma més gran, perquè per focus necessites començar petit; la pregunta és si escalaràs prou de pressa abans que algú et fusili. Spotify i Dropbox semblaven condemnats el dia que arribessin Apple Music i Google Drive, i va passar el contrari.

Quan un gran player entra en un mercat nou, li dona visibilitat i fa el pastís més gran. De fet, expliquen que el CEO de Spotify va dir que el dia que va sortir Apple Music va ser el seu millor dia en subscripcions, per tota l'atenció que es va generar.

El concepte de piggybacking: anar a sobre del porc

Arriba l'explicació del títol. El piggybacking —literalment portar un porquet a sobre— és construir una eina que funcioni 100% sobre una plataforma existent. L'avantatge és enorme: t'estalvies desenvolupar mig producte (no cal muntar un sistema d'enviament de correus si tens Gmail), redueixes temps i ja tens base d'usuaris.

L'inconvenient és que cada canvi de la plataforma és un terratrèmol per a tu, i a ella li són indiferents les eines que hi viuen a sobre. Quan Gmail toca el seu sistema d'enviament, no avisa Boomerang, Streak ni cap dels centenars de milers d'add-ons del seu marketplace.

MailTrack i Calendly: dependre del 100% d'una sola plataforma

Com a cas pròxim surt MailTrack —el doble check de WhatsApp però per al correu—, una empresa que l'Àlex coneix com a inversor i antic client seu, i que té pràcticament el 100% del negoci sobre Gmail. Qualsevol canvi de Gmail els genera un sotrac brutal, perquè deixant de banda Apple Mail i Outlook, Gmail és tot el mercat.

Tornen sobre Calendly: ara Google treu la seva pròpia versió, però Calendly ha tingut deu anys de glòria sense competidor. La predicció és que hi sortirà guanyant: molta gent provarà la versió gratuïta i incompleta de Google, n'enyorarà cinc o sis coses i acabarà pagant per l'eina madura.

1Password i Duet Display: quan la plataforma juga amb les seves normes

L'exemple de manual és 1Password, un gestor de contrasenyes excel·lent al qual Apple fusila amb el seu iCloud Keychain, integrant-lo nativament al sistema. Tot i així, sempre queda un subconjunt d'usuaris —sovint el corporatiu— que necessita el que el succedani natiu no cobreix; recorden que el gener 1Password va aixecar 620 milions de cop. El mateix va passar amb Duet Display, l'eina de projectar la pantalla en una tauleta, fusilada per la funció de pantalla externa d'Apple.

La idea de fons: quan la plataforma crea el producte juga amb un avantatge brutal, perquè controla totes les APIs i s'exposa APIs privades que a tu no et toquen —«la seva gravetat no és 9,81»—. Si depens d'algú t'has d'adaptar a les seves normes, igual que qui ven olives depèn del transportista que li canvia el dia de lliurament.

Zapptales: el negoci que WhatsApp es va endur amb un sol canvi

Des de l'experiència de MarsBased surt el cas de Zapptales, una empresa per a la qual han treballat molts anys i que fa llibres físics o digitals —a l'estil dels fotollibres de Hofmann— a partir de converses de WhatsApp. Com MailTrack amb Gmail, depenia gairebé del 100% de WhatsApp. Un dia WhatsApp va canviar el sistema i va deixar de permetre, per motius legals i tècnics, allò sobre el qual s'havia construït la tecnologia dels xats, i el negoci se'n va anar en orris.

El matís dur: després de deu anys sabies que assumies aquest risc, i o l'acceptes a canvi de molt de guany, o el vas desactivant amb altres mercats i productes. La clau és si aportes valor a la plataforma: Zapptales no n'aportava gens a WhatsApp, així que no hi havia ni excepció, ni partnership, ni compra possibles.

Goodreads: aportar prou valor perquè Amazon t'acabi comprant

El contrapunt és Goodreads, la xarxa social de lectors muntada sobre Amazon fent scraping de tot el catàleg de llibres. Quan a Amazon li va molestar, els va tallar l'accés de cop i els va deixar setmanes —si no mesos— sense negoci. La diferència amb Zapptales és que Goodreads sí que aportava valor: feia llegir més la gent i el botó de compra principal apuntava a Amazon.

Per això la història acaba diferent: Amazon va comprar Goodreads després d'una negociació duríssima i molt a la baixa, però la va mantenir viva com a plataforma més o menys independent gairebé deu anys després. Tot i ser una fracció minúscula, aportava prou clients perquè hi veiés sentit.

Mad Men, Twitter i el comiat amb el check-out comptat

Per tancar distingeixen dos escenaris: ser un dany col·lateral d'un canvi de plataforma que no et volia matar (toquen l'API per un altre motiu i t'enduen per davant) o ser l'objectiu directe que volen treure del mig. La imatge la posa una escena de Mad Men: a l'ascensor, un home diu a Don Draper que està preocupat per ell, i Draper respon que és curiós, perquè ell no hi pensa mai —la mateixa asimetria entre qui et fusila i qui ni sap que existeixes.

Queda apuntat per a un episodi futur el cas de Twitter i els seus canvis d'API amb el límit dels 100.000. I el comiat és literal: l'amfitrió que és a San Francisco té el check-out d'hotel d'aquí a vint minuts, així que ho deixen amb la promesa que el següent ja serà des de Barcelona.